Antigament en aquesta plaça s'hi trobava la casa que es va utilitzar durant molt de temps per emmagatzemar i distribuir els diners i el blat que la universitat (antecedent dels ajuntaments actuals) oferia als més pobres de la vila. A més, en aquesta plaça va predicar Sant Vicent Ferrer (1) l'any 1413, fet que es recorda amb una imatge del sant que podeu veure en una de les façanes.

Però sens dubte el fet més recordat pels pollencins —dels viscuts en aquest lloc— és el moment en què es va iniciar la lluita entre els habitants de Pollença i els corsaris que van atacar la localitat la nit del 30 al 31 de maig de 1550. Els pollencins van sortir victoriosos tot i estar en clara inferioritat, si bé van perdre molts dels seus veïns en la lluita que durant molts anys es va denominar com El dia de la desgràcia.

Aquella nit, el famós corsari otomà Dragut (2), successor del també pirata Barba-rossa (3), va desembarcar a la badia de Pollença amb uns 1.500 homes, guiats per un habitant del propi municipi que es va aliar amb ells sota la promesa de riqueses. El sistema de vigilància que tenia la localitat per prevenir aquests atacs va quedar negligentment desatès, de manera que els pirates van saquejar en poc temps tota la vila i van raptar a part dels seus habitants. L'atac podria haver tingut conseqüències encara més greus si no fos perquè Dragut va cometre l'error de dividir en tres fronts els seus homes i part d'ells no van trobar el camí adequat per arribar a la vila.

Els herois de Pollença i el seu record

Aquesta circumstància va permetre a l'heroi d'aquesta història, Joan Mas (4), organitzar la defensa de Pollença mobilitzant la milícia local, ja que l'autoritat militar no era al seu lloc. Les campanes de l'església van començar a tocar i centenars d'habitants, vestits encara amb roba de llit i descalços, van sortir al carrer amb tota mena d'objectes de defensa: rems, pals i eines de conreu. Van aconseguir fer retrocedir els atacants, alliberant les dones i infants que havien estat fets presoners i tancats a l'Oratori de Sant Jordi, que també podeu visitar. Després d'hores de lluita, els pirates van ser finalment expulsats de Pollença.

Els pollencins segueixen commemorant aquest famós fet en el conegut com a Simulacre de Lluita entre Moros i Cristians, que se celebra tots els anys el dia 2 d'agost, coincidint amb les festes de la patrona de Pollença, la Mare de Déu dels Àngels. En aquesta commemoració els participants es vesteixen amb roba de llit d'època per donar el major realisme possible a la representació.

La font del gall

Quant a la font que adorna la plaça de l’Almoina, es va construir el 1827 com a part del primer conjunt de fonts públiques de la vila, que va ser possible gràcies a la cessió al poble d'una font situada a la finca de Ternelles, que pertanyia als Desbrull, una de les famílies més conegudes de Pollença.

El gall situat a la part superior de la font és el símbol de Pollença des de l'època medieval. Si bé no està clar per què es va triar aquest animal com a símbol, avui dia figura en l'escut de la ciutat al costat de tres xiprers. Podria ser degut a que es va creure erròniament que el nom de Pollença derivava de poll (gall jove en català), quan en realitat deriva de Pollentia, ciutat romana fundada per Quint Cecili Metel (5) l'any 123 a.C. prop de l'actual localitat d'Alcúdia.

(1)Sant Vicent Ferrer: Nascut l'any 1350 a València (ciutat de la qual és patró), aquest monjo dominic, que va estudiar i va impartir filosofia i teologia, va ser conegut per la seva predicació a favor de la pau i la unitat de l'església catòlica. Se li atribueix no només gran intel·ligència i gran capacitat d'oratòria, sinó també un gran nombre de miracles que, segons la tradició, aconseguia amb només alçar el seu dit índex, un gest amb el qual sol aparèixer representat en la seva iconografia. Va morir a la localitat francesa de Vannes l'any 1419 i va ser canonitzat el 1455.

(2)Dragut: Aquest és el sobrenom donat pels espanyols a Turgut Reis, nascut el 1514 a la costa turca del Mar Egeu en una localitat que avui porta el seu nom i que es va convertir en un dels corsaris otomans més temuts de la Mediterrània per la ferocitat que va mostrar en els nombrosos atacs que va dur a terme contra vaixells cristians, així com per les sanguinàries conseqüències que patien aquells que perdien després d'enfrontar-se a ell. Va morir a Malta l'any 1565 durant l'atac otomà a aquesta illa i el seu cos es troba enterrat a Trípoli (capital de l'actual Líbia).

(3)Barba-rossa: Aquest nom de pirata va ser utilitzat en realitat per dos germans corsaris otomans al segle XVI. Els atacs a altres vaixells sota els auspicis de l'Imperi Otomà es van convertir en un autèntic malson per a l'Imperi espanyol i bona part de l'Europa cristiana. El nom procedeix del primer dels germans, Aruj, conegut com Baba Aruj, que va arribar a ser governador d'Alger. Una mala interpretació del seu nom és possiblement l'origen del sobrenom de Barba-rossa, que a la seva mort va heretar el seu germà Jaireddín. En tot cas, sí que sembla que els dos germans portaven una barba que els naixia de color vermellós, de manera que els italians van començar a dir-li "Barba-rossa".

(4)Joan Mas: Avui dia es representa a aquest heroi local pronunciant la frase amb la qual es diu que va avisar els desprevinguts pollencins de l'atac pirata: “Mare de Déu dels Àngels, assistiu-mos. Pollencins, alçau-vos, els pirates ja són aquí”.

(5)Quint Cecili Metel: Militar de l'època de la República romana que pertanyia a una de les famílies romanes més notables de l'època, els homes de la qual portaven tots el nom de Quint Cecili Metel, al qual, posteriorment, aconseguien afegir un sobrenom gràcies a les seves gestes bèl·liques. Així, el conqueridor romà de les Balears va ser conegut com Quint Cecili Metel Balearicus, fill de Quint Cecili Metel Macedonicus (per la seva participació en la tercera guerra macedònica que va permetre la incorporació de Macedònia com a província romana).