GAUDEIX DE LES CALES CRISTAL·LINES I COVES PREHISTÒRIQUES

La Cala de Sant Vicenç és el tercer nucli urbà en importància del municipi de Pollença, digne de destacar per la tranquil·litat i bellesa del seu paisatge.

La Cala de Sant Vicenç està situada entre Coves Blanques i el Cavall Bernat. Durant les primeres dècades de segle els seus paisatges captivaren nombrosos artistes tant d’aquí com de fora: Anglada Camarasa, Titto Cittadini, Roberto Montenegro, Roberto Ramaugé, Joaquim Sorolla, Llorenç Cerdà, Dionís Bennàssar, Pasqual Roch Minué...

L’itinerari comença per l’avinguda del Cavall Bernat, des d’on s’arriba al mirador de Cala Barques. A l’esquerra, crida l’atenció una residència senyorial; és la casa d’estiueig de Can Franch, senyors de la possessió de Sant Vicenç. Es tracta d’un edifici d’estil neogòtic illenc de finals de segle XIX obra de l’arquitecte Joaquim Pavia.

Des d’aquest mirador es pot contemplar una de les imatges més pintades del municipi, el Cavall Bernat. Molts artistes de renom i també aficionats han pintat el Cavall Bernat.

Al començament de les escales de marès que duen a la platja, hi ha un petit jardí amb un monument dedicat al pintor Llorenç Cerdà Bisbal. Baixant per les escales, trobareu algunes cases tradicionals que foren els primers habitatges dels pescadors, i l’Hotel Niu, que durant els anys 20 va ser la primera pensió de Sant Vicenç, regentada pel patró Toni Niu.

Si tornam a pujar cap a la carretera i agafam el primer carrer a la dreta, arribarem a la plaça de Sant Vicenç, coneguda popularment com la plaça dels Pins, situada en una antiga pedrera de marès. Just a la part inferior de les escales i entre els pins, fins a finals de la dècada dels 70 hi va haver una esglesieta dedicada a la Mare de Déu del Carme, construïda durant la primera meitat dels anys 40.

Seguint pel carrer de Cala Clara, des d’on es pot observar aquesta petita caleta, i pel carrer del Temporal, s’arriba a la volta de la Punta dels Ferrers. A mitjan lloc, a l’esquerra, un mur a mig fer recorda l’intent de reconstrucció de la singular Torre de Sant Vicenç, torre de vigia de 1571 que comptava amb un canó (avui dipositat als jardins de Joan March). Per un caminoi es pot baixar fins a la mar, al lloc conegut com el Maressar. Des d’aquí es pot contemplar la transparència de les aigües de Sant Vicenç.

Passada la volta s’arriba a Cala Molins, i si voltam i seguim pel camí que transcorre arran de mar es pot arribar a Cala Carbó.

Tornant a Cala Molins podem seguir l’itinerari pel carrer del Torrent, que discorre paral·lel al torrent de Sant Vicenç. Si seguim fins arribar a la urbanització “L’Alzinaret”, a través del carrer Mestre Paco arribarem a la nova església de Sant Vicenç, inaugurada l’any 1976. Hi destaca la imatge de la Mare de Déu de la Mar, que procedeix de l’oratori de Sant Jordi. Dins la mateixa urbanització, al final del carrer Joaquim Sorolla, es troba el que queda d’una necròpolis coneguda com Les Coves de l’Alzinaret. Es tracta d’un conjunt de coves artificials de l’època pretalaiòtica final, considerats un dels millors monuments del seu gènere a la Mediterrània Occidental. Actualment es conserven set coves artificials funeràries d’un conjunt major. Foren construïdes cap el 1600 a. C., en l'Edat del Bronze Mitjà, també conegut com a Pretalaiòtic. Es tracta d'una necròpolis formada per diverses coves artificials de les quals pot apreciar-se únicament la seva morfologia, ja que, tal com sol succeir en aquestes construccions tan antigues, han patit nombrosos espolis que n'han provocat fins i tot la desaparició en alguns casos. Així, de les catorze coves de les quals es tenia coneixement el 1887, avui només se'n conserven set.

Aquestes coves, que es visiten seguint un camí que envolta el turó on es troben, presenten diverses tipologies: unes són de planta circular i sostre de volta, mentre que d'altres presenten una estructura més complicada. Tal és el cas de la cova coneguda com a “Núm. 7 de Hemp”, en honor al arqueòleg britànic que va fer el seu inventari el 1927, Wilfrid Hemp. Aquesta cova té restes d'un pati frontal, una avantcambra, una sèrie de rebaixos destinats a col·locar la llosa de tancament de l'enterrament i altres per col·locar travessers de fusta que mantenien la llosa en el seu lloc, una fossa central i prestatges i bancs laterals, probablement per col·locar les ofrenes.

En tot cas, algunes de les característiques que es podeu observar en aquestes coves són restes de presència moderna, com forats en terra realitzats probablement per contrabandistes, o forats en les parets laterals per sota dels prestatges originals. Els espolis que han patit aquestes coves han deixat poques restes dels enterraments que aquí es produïen. Només s'han trobat fragments de peces d'os conegudes com botons, que tenen unes perforacions en forma de 'V', així com un ídol bétilo (pedra cilíndrica considerada sagrada).