La Font del Lleó va ser la primera font pública de Pollença, ja que fins a la seva construcció al 1813 la població s’abastia d'aigua mitjançant pous i cisternes. Però aquest sistema resultava clarament insuficient per cobrir les necessitats dels pollencins, que cada estiu patien fortes sequeres i que havien experimentat un notable creixement demogràfic en els últims temps.

És més, la canalització d’una font d’aigua des de fora de la vila fins al centre del nucli de població o, almenys, fins a una zona pròxima, era un anhel de la població local des de pràcticament el segle XVI, si bé fins en aquest moment no havia estat possible. Després d’un gran esforç econòmic, tècnic i humà, el 7 de novembre del 1813 es va inaugurar en aquest lloc el sortidor que donava accés a l’aigua de la font de Peraires, situada a la finca de Ternelles, als afores de Pollença. Es va fer una gran festa i les autoritats eclesiàtiques van beneir la font.

Encara que inicialment va rebre el nom de la Font dels Àngels, en honor a la Mare de Déu dels Àngels, patrona de Pollença, el fet que l’aigua sorgís de la boca d’un lleó de pedra va fer que es comencés a conèixer popularment com la Font del Lleó, nom que ha conservat fins als nostres dies.

El 1826 es van construir un abeurador i un safareig públics, i més tard, entre el 1833 i el 1836, es van aixecar uns porxos perquè la població pogués fer millor ús d’aquestes instal·lacions. En alguna d’aquestes intervencions es va destruir el famós lleó de pedra, una figura que no va ser recuperada fins l'any 2005, si bé, com podeu observar, el lleó actualment està fet de bronze. Els safareigs, per la seva banda, van desaparèixer en el context d’una reforma urbanística del 1969.